Tornar
De Paris 1924 a Paris 2024. 100 anys d’olímpics en blanc-i-blau
Aquest maig de 2024 es van complir 100 anys de participacions blanc-i-blaves en els Jocs Olímpics, i el destí ha volgut que sigui el mateix escenari on es va iniciar tot, París, com a seu de les Olimpíades. En aquesta crònica volem destacar aquells esportistes que van participar als Jocs pertanyent al Club. Tenim futbolistes, un fondista i un sorprenent jugador de tennis.
París 1924: l'inici de tot
El combinat espanyol de futbol arribava a la cita olímpica com un dels grans favorits a la medalla d'or després de la plata conquistada a Anvers 1920. Per a aquesta nova aventura, la selecció va comptar amb dos espanyolistes per a la seva esquadra: el ‘diví’ Ricardo Zamora, retornat a casa seva des de 1922, i l'irundarra José Luis Zabala, un dels davanters amb més empenta del panorama nacional. No obstant això, el recorregut de la selecció olímpica va ser efímer, ja que va caure a la primera de canvi en la ronda preliminar contra Itàlia (1-0). El partit, disputat a l'Estadi Olímpic de Colombes el 25 de maig de 1922, va ser un enfrontament molt igualat que va caure a favor dels transalpins. Zamora va ser titular i un dels jugadors destacats. En canvi, Zabala no va disputar ni un sol minut. La premsa de l'època va atribuir al combinat nacional la falta de preparació prèvia als Jocs com a causa de l'eliminació prematura.
Un altre jugador pertanyent a les files espanyolistes, Ricardo Saprissa, també va defensar els colors d'Espanya, però en la disciplina de tennis. Ricardo va ser un autèntic sportsman de l'època, i va destacar també en l'esport de la raqueta. Campió d'Espanya de dobles els anys 1923 i 1924, formant parella amb Antonio Juanico, va ser seleccionat per als Jocs, i va formar en el dobles masculí amb Eduard Flaquer i en dobles mixtos amb Rosa Torras. La seva trajectòria en el torneig també va ser breu, ja que va caure eliminat en la segona ronda amb Flaquer i en la primera ronda amb Torras.
Londres 1948: el santboià volador
El combinat de futbol no va comptar amb cap jugador blanc-i-blau a la seva selecció, però sí que hi va haver una altra disciplina on un esportista espanyolista va estar present. Amb una de les seccions més potents de l'època, l'Espanyol d'atletisme va comptar amb alguns dels grans noms del panorama nacional durant els anys 40. La seva gran estrella, el santboià Constantino Miranda, va formar part de l'expedició olímpica als Jocs de Londres 1948. 'Tino' va participar en dues proves de mig fons, els 3.000 obstacles i els 10.000 metres. Memorable va ser la seva actuació en el campionat d'obstacles, on es va convertir en el primer finalista de la història de l'atletisme espanyol en uns Jocs, finalitzant en vuitena posició. Una posició que fins i tot podria haver estat millor, ja que va tenir el detall d'ajudar a aixecar-se a un atleta que el precedia en caure al terra, un cop superat el fossat d'aigua. Aquest gest li va suposar ser distingit amb el premi Fair Play pel COI.
No va tenir tan bon resultat Tino als 10.000 metres, ja que va finalitzar en l'11a posició, encara que alguns errors en les voltes dels atletes doblats van provocar una confusió a les classificacions finals. Alguns mitjans fins i tot van especular que Miranda podria haver finalitzat en setena o vuitena posició.
Mèxic 1968: apartats pels amfitrions
Miguel Ángel Ochoa va arribar a l'Espanyol el 1967, procedent del Granollers. Malgrat comptar amb pocs minuts a l'equip durant la seva primera temporada, el jove lateral extremeny va ser cridat pel seleccionador José Emilio Santamaría per formar part de l'expedició espanyola als Jocs de Mèxic, sent titular en tres dels quatre partits disputats per la selecció. Després de superar la fase de grups amb escreix, Espanya va caure en quarts de final contra l'amfitriona, Mèxic, per 1-0. Curiosament, els camins d'Ochoa i Santamaría es tornarien a unir el 1972 quan el tècnic va arribar a Sarrià. Amb ell a la banqueta, l'extremeny firmaria les seves millors actuacions i es faria amb la banda esquerra de l'equip.
Moscou 1980: triple participació perica
L'Espanyol va ser un dels clubs que més futbolistes va aportar a la selecció olímpica espanyola, amb un total de tres noms: Ángel González, Manolo Zúñiga i Urbano Ortega. Del trio blanc-i-blau va ser Ángel qui va aconseguir fer-se un lloc a l'onze de Santamaría (de nou seleccionador), sent fix a les alineacions. Urbano i Zúñiga van tenir un paper més testimonial, sobretot el segon, en un campionat en què la selecció va tenir un paper decebedor. Malgrat un prometedor empat a un contra la República Democràtica Alemanya, les posteriors igualades davant rivals d'inferior qualitat com Síria (0-0) i Algèria (1-1), van deixar el combinat olímpic sense opcions per accedir a quarts de final.
Barcelona 1992: Sarrià, protagonista olímpic
La designació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992 va suposar per a Sarrià tornar a ser epicentre del món de l'esport després del Mundial de 1982, al ser escollida una de les seus del torneig masculí de futbol. L'estadi blanc-i-blau es va haver de conformar curiosament amb la pedrea del campionat, perquè només va acollir partits de la primera fase dels grups A, B i D, entre el 27 i 30 de juliol, però no les fases eliminatòries, reservades per La Romareda, Lluís Casanova i Camp Nou. La ironia del destí va voler que Itàlia tornés al feu perico, disputant partits contra Polònia (derrota per 0-3) i Kuwait (victòria per 1-0). També es van disputar els enfrontaments entre Suècia i Paraguai (0-0), Suècia i Corea del Sud (1-1) i Mèxic i Austràlia (1-1).
Atlanta 1996: expectatives fallides
La selecció olímpica espanyola, liderada per Javier Clemente, presentava un cartell amb una de les millors generacions de jugadors joves de la història, amb noms com Raúl, Morientes, Mendieta o De la Peña. L'Espanyol va aportar a la seva gran estrella, el canterà Jordi Lardín, qui havia completat una temporada de somni amb 21 gols en el seu haver, sent el favorit de la grada de Sarrià. No obstant això, el d’Esparraguera no va aconseguir afiançar-se a l'onze, sent revulsiu en segones parts.
Després d'una fase de grups on Espanya va obtenir un sòlid resultat amb dues victòries davant Aràbia Saudita (1-0) i Austràlia (3-2), i un empat davant França (1-1), la sempre temible Argentina esperava en quarts de final. El partit va ser una història de dues meitats completament diferents. Durant els primers 45 minuts, els de Javi Clemente van exhibir el millor futbol que s'havia vist al torneig olímpic. No obstant això, els últims 45 minuts van sucumbir davant l'allau i el talent argentí, amb un contundent 4-0 final. La sortida de Lardín i De la Peña al segon temps va ser estèril, ja que el destí de la selecció es mantindria inalterable, fent-se present una vegada més la coneguda maledicció de quarts.
Sydney 2000: una dolorosa plata
Sense temps per celebrar la Copa del Rei aconseguida per l'Espanyol el 27 de maig, Raúl Tamudo (qui va deixar un missatge gravat per a l'afició, que celebrava el títol a la Plaça de Sant Jaume) i Toni Velamazán partien rumb a la concentració de la selecció Sub-21 espanyola, dirigida per Iñaki Sáez. Aquest equip conformaria la base per als Jocs de Sydney, celebrats al setembre.
La participació del combinat espanyol, amb una altra generació de luxe en què també va estar el canterà perico Capdevila, va fer un gran campionat arribant a la final. Tant Velamazán com Tamudo van disputar tots els partits com a titulars i tots dos van aconseguir marcar un gol.
El rival per la medalla d'or va ser la sorprenent Camerun, amb noms molt coneguts per l'espanyolisme, com Kameni o Wome. El partit dels lleons indomables va portar l'agressivitat al límit, i els nostres espanyolistes van ser els pitjor parats, ja que van haver d'abandonar el camp abans d'hora per sengles lesions, Velamazán al minut 27 i Tamudo al 49. El partit va acabar als penals, i el combinat africà es va endur el preuat or, amb Kameni erigit com a heroi nacional.
Pequín 2008: el primer or perico
Per primera vegada en la seva història l'Espanyol va aportar, i per partida doble, dos jugadors a seleccions olímpiques estrangeres, i amb un paper protagonista: Milan Smiljanic per Sèrbia i Pablo Zabaleta per l'Argentina. Curiosament, tots dos van acabar enquadrats en el grup A de la primera fase, tot i que van tenir una sort molt dispar. Mentre la Sèrbia de Lola acabava en última posició del seu grup, amb un únic punt al seu caseller, l'Argentina de Zabaleta, gran favorita a revalidar l'or després del aconseguit a Atenes 2004, va realitzar una competició perfecta amb ple de victòries. Pablo, amo i senyor del carril dret albiceleste, va rebre el primer or (i fins ara únic) de la història d'un jugador perico als Jocs.
Tòquio 2021: doble plata
La gran temporada, culminada amb l'ascens a Primera Divisió, d'Óscar Gil i Javi Puado va ser premiada pel seleccionador Luis de la Fuente amb la convocatòria olímpica per als Jocs de Tòquio. El paper de tots dos va ser dispar, ja que mentre el lateral va aprofitar la lesió de Mingueza per a assentar-se a l'onze, la competència a la davantera d'homes com Olmo, Oyarzábal, Asensio o Rafa Mir van privar Puado de més minuts a l'equip, sent titular en el partit de fase de grups contra Austràlia (0-1 per Espanya) i revulsiu a semifinals contra el Japó (0-1). El combinat olímpic, format en la seva majoria pels actuals campions de l'Eurocopa, va perdre l'or en la pròrroga contra el Brasil (2-1), però la presea de plata va ser un magnífic epíleg per als nostres representants espanyolistes.
París 2024: una nova oportunitat
Per a aquests Jocs que s'inicien avui, l'Espanyol comptarà amb dos representants olímpics, un al futbol masculí i un altre al femení.
En el combinat colombià, Daniela Caracas ha estat una fixa en les convocatòries de les cafeteres. El seu gran físic i qualitat han estat determinants per a l'ascens del Femení a la Lliga F, i de ben segur serà una de les puntals de Colòmbia, que s'enquadra en el Grup A de la fase de grups, juntament amb França, Canadà i Nova Zelanda. En el cas de Joan Garcia, els paral·lelismes amb Ricardo Zamora, primer olímpic perico, són reveladors. Torna a haver-hi un porter blanc-i-blau cent anys després amb la selecció i al mateix escenari, Paris. Tots dos van arribar al Club amb 15 anys, i van néixer el primer any del segle (1901 i 2001). Ricardo va acabar sent llegenda.
AUTOR: FUNDACIÓ RCDE