Tornar

Records des del cor (I)

Aquest dimarts es compliran 10 anys de la darrera final europea que ha jugat el RCD Espanyol. Va ser a Glasgow, enfront del Sevilla FC. Després d’un partit molt emocionant, que va acabar amb empat a dos, la tanda de penals va apartar l’equip dirigit aleshores per Ernesto Valverde de celebrar el primer títol europeu blanc-i-blau.

Tot i la derrota, Glasgow va significar un episodi molt especial per a tota la família espanyolista. El club ha volgut recordar aquells històrics moments en el seu desè aniversari de la mà dels professionals de la pròpia entitat, que aportaran al web oficial els tres propers dies els seus relats i vivències personals. Records escrits des del cor. Exemple del sentiment perico que traspua el dia a dia a les oficines del club en el camí per treballar de valent perquè la nostra afició pugui tornar a veure i viure un episodi històric com el d’aquella inoblidable nit de farà deu anys a Escòcia.

Animem a tots els nostres socis i aficionats a compartir les seves vivències de Glasgow a les xarxes socials!

 

Presa de consciència

Recordo haver estat tots els dies des de la classificació per la final organitzant el viatge. En aquella època això del whatsapp encara no existia, així que els mails entre la colla d’amics es multiplicaven dia rere dia. Que si aquest hotel, que si aquell altre. Que si marxem dos dies abans o tornem un dia després. Debats i rialles patrocinats per la gran il·lusió que va significar Glasgow per a tots els seguidors blanc-i-blaus i també per bona part de la meva colla d’amics, els que teníem la sort de ser pericos de pedra picada.

Tiro la memòria enrere i d’aquells dies recordo viure en un núvol, fins la de nou fatídica tanda de penals. Ens ho vam passar molt bé, xalant de valent al costat de tota la nostra afició. Cerveses, càntics pels carrers i molta felicitat. També patiment, però en destacaria les rialles i l’orgull que vam projectar al món. Amb tot, el millor record que m’emporto de Glasgow és la presa de consciència de la dimensió real de l’Espanyol. Acostumats a sempre sentir que érem tan sols uns pocs centenars de milers, la mobilització per aquella nova final europea va demostrar que la força social de l’Espanyol era molt superior, amb un abast exponencial. I jo, com molts pericos de la meva generació, que comptàvem aleshores 30 i escaix anys, vam prendre consciència per sempre de la dimensió real i les enormes possibilitats de futur del nostre estimat club.

No vull ni puc deixar de recordar els moments tristos. La davallada d’ànim amb el resultat final va ser com cap altre he sentit mai a la meva vida. Sí, també vam plorar amb els amics, abraçats buscant un consol que només arribaria amb els pas dels anys i l’orgull per haver viscut aquells dies de glòria, malgrat no culminessin amb un triomf històric. Com a anècdota final, recordo com si fos ahir que vam tenir la sort de poder veure els jugadors a l’hotel i que vam mirar d’aixecar-los l’ànim. Especialment al Raúl Tamudo, que estava desfet. Era una missió impossible. Aquell vestuari era tot sentiment i compromís envers el club. També ho és l’actual i també amb professionals com el propi Raúl, i el lideratge del president Chen, mirarem de fer tot el possible per viure de nou grans emocions. Per què no a Europa? Tant de bo sigui aviat. El que és segur és que ens hi deixarem la pell perquè el nostre escut torni a meravellar al Vell Continent com en aquell 2007 inoblidable.

Ramon Robert

Conseller delegat

 

Hoy se cumplen 10 años de la última vez que lloré por el futbol

Hoy se cumplen 10 años de la final de Glasgow de la Copa de la UEFA (ahora Europa League) entre el RCD Espanyol y el Sevilla FC. Una final épica que se perdió en el terreno de juego, pero en la que ganamos miles de corazones europeos y donde se agrandó la leyenda de nuestro club.

Fueron semanas durísimas desde que en la ida de las semifinales pusimos un pie y medio en la final ganando 3-0 al Werder Bremen en casa y, sobre todo, a raíz de que certificamos el pase a la final. Preparar una final de esta índole en tan solo 13 días y con tan poca experiencia en estos lares, hizo que tirásemos de épica para que todo estuviese a punto para el día 16.

Sin embargo, el mismo día de la final empezó torcido. El móvil, desde una habitación de Glasgow, echaba humo desde primera hora de la mañana. Decenas de SMS (el whatsapp nació dos años más tarde) de amigos míos que veían frustrado uno de los días mas importantes de sus vidas al no poder viajar a Escocia por culpa de un vuelo fantasma. Ese trauma de miles de espanyolistas marcó en cierta manera el ambiente de la FanZone durante el todo día.

Del partido, y sin entrar en la crónica del partido que es bien sabida, recuerdo el momento antes del lanzamiento de penaltis donde, como centenares de pericos, pude burlar a los “stewards” para poder fumar un cigarrillo dentro del campo. Era el primer partido de la historia en el que los aficionados espanyolistas no podían fumar viendo a su equipo y para muchos eso convertía el partido en mas histérico todavía.

Cuando acabó el partido, la mochila que había llevado durante todo el día y de la cual apenas me había enterado, se me convirtió en un lastre de mucho peso. Durante toda la jornada muchos conocidos me habían preguntado qué llevaba en ella, y yo, que no soy supersticioso, por superstición me negué a explicar. En esa mochila de Uhlsport iban 20 camisetas y 20 bufandas con la palabra CAMPEONES que, en caso de victori,a hubiese tenido que bajar al césped y dar a mi amigo Jordi Pérez (utillero del club) para que nuestros jugadores paseasen por el terreno de juego. Esa mochila volvió a Barcelona y hasta el traslado al Estadio de Cornellà se quedó intacta encima de un armario.

Conforme mis compañeros de trabajo desfilaban por delante mío para abandonar el Hampden Park, mis lágrimas iban en aumento, nadie me podía consolar. Desde entonces no he vuelto a llorar por el futbol, convencido que lo haré en menos de lo que la gente se espera. Será en otra final europea pero las lágrimas seguro que no serán tan amargas y tendrán sabor de victoria.

Carlos Ferrer Spá

Responsable de Merchandising

 

Hi tornarem, amb el meu pare i la meva família

A Mestalla el 2000 hi vaig anar amb un autobús organitzat des d’aquell gran reducte blanc-i-blau, amb pericos per tot arreu, que es diu Pla del Bon Aire. Entre ells, el meu tiet i padrí Jacint Ramon, que només néixer em va fer soci perico fent-me el millor regal que em faran mai. Al Bernabéu el 2006 ens vam desplaçar també amb bons amics de Terrassa. Però aquell somni que es deia Glasgow l’havia de viure amb ell, només amb ell, que tants cops m’havia explicat la dura vivència de Leverkusen. El vaig convèncer fàcilment, vam pagar els bitllets, i vam embarcar a un dels avions noliejats per l’agència de viatges del club. Ja dins de la nau, mentre la gent reia amb la coincidència del gran Sergi Mas i el MHP José Montilla en el mateix avió, li vaig preguntar: “Guanyarem, papa?”. Ell, president de club esportiu, experimentat en mil batalles de l’esport, sempre tan flegmàtic, em respongué: “no sé què dir-te...”.

Certament, no sabíem massa què dir-nos, nerviosos i il·lusionats, en aquella prèvia plena de reivindicació i orgull pericos pels carrers de la ciutat més gran d’Escòcia. Per mi, viure tot allò al seu costat era un regal de Déu. Ell m’havia ensenyat a estimar aquests colors com la millor herència que pot deixar un pare. Ell, com a fil que ens uneix a la nissaga que tots tenim, m’havia entregat aquest sentiment perquè me’l fes meu. Sempre amb un punt de fredor, el contrapès perfecte a la passió desmesurada del seu fill, de qualsevol infant o adolescent. Recordo que vaig patir molt amb el partit. Amb el temps, em maleeixo: eren moments per gaudir malgrat el que ens jugàvem. Però no va ser així. L’ambició de la joventut, la dèria malaltissa per la victòria. Vaig plorar molt aquella nit. Certament, és l’últim cop que he plorat pel futbol. I em vaig fer una fissura al canell colpejant de ràbia una paret de Hampden Park. Recordo com si fos ahir aquell silenci estrident caminant cap a l’autobús que ens tornaria a l’aeroport per emprendre el viatge de tornada.

Ja a casa i de matinada vaig escriure amb una sola mà aquest article (http://pericosonline.com/opinions/detall/4446) per a pericosonline.com, on col·laborava. És un text adornat, volgudament reparador i inconscientment somiatruites. No vam acabar d’arrencar després de Glasgow, perquè tocava dedicar els esforços a resistir a l’elit; la vida i els seus cicles. Però ara sí, ara ho podrem fer. I així, somio en tornar a una final europea i veure l’Espanyol guanyar-la. També amb ell, amb el pare al meu costat. I abraçats a tota la nostra família, la perica. Diuen que la història ens ho deu. Jo no ho crec. Ens ho devem nosaltres mateixos i junts i units ho hem d’aconseguir. I, més d’hora que tard, n’estic segur, ho aconseguirem. Perquè som la força imparable d’un triomf pendent!

Xavi Salvatella

Director de Comunicació

 

 

Hi tornarem!

Aquella temporada tenia un pressentiment i sempre li deia al Jose, el meu company de grada, que aquell any aniríem a la final de la UEFA. Va ser tal la meva seguretat que vaig comprar vols i hotel a Escòcia… al febrer!

Llavors encara no treballava al RCD Espanyol i la setmana que vaig passar allà va ser fantàstica. Trobar-me pericos (també sevillistes) i somriure… sentir que aquella setmana érem grans! Com una parella ens va cridar des del cotxe a Edimburg dient-nos que ens portaven a Glasgow amb ells. Aquest és només un dels exemples de la pasta de la que estem fets els pericos.

El resultat potser no va ser el que volíem tots, però l’experiència viscuda va ser única. Hi tornarem!

David Tolo

Responsable Tour RCDE 

Vull veure l'Espanyol a una nova final

Vam arribar a la final de la Copa de la UEFA. Aquell dia, tot i tenir la possibilitat de viatjar amb la resta dels meus companys del club, vaig cedir la meva plaça a la Mercè, la dona del meu pare. Jo podria viatjar cap a Glasgow amb una oferta molt més econòmica i, així, podria convidar la meva dona, la Jèssica, a viure la final amb mi, en aquest dia que podria ser una cita històrica pel club en el qual m’he criat des de que vaig néixer.

Malauradament vaig ser uns dels damnificats de Travel Gallery, i el meu vol cap a Glasgow mai va sortir. Vaig estar tot el dia a l'Aeroport del Prat veient com sortia tothom i fins una hora escassa abans del partit, no vaig tornar a casa, on vaig haver de veure el partit per televisió. Encara tinc un litigi en marxa després de 10 anys perquè no em vaig conformar amb el retorn dels diners que ens van oferir. Potser he perdut  també els diners, però el fet de tenir aquesta causa pendent fa que és mantingui una flama a dins meu i veure l’Espanyol a una nova final, perquè el mal que em van fer aquell dia no ho reparà mai ningú.

Carles Casanova

Àrea Futbol Base