Tornar

Exemple de superació

Mario Roque, protagonista d'una xerrada amb els nois i noies del futbol base blanc-i-blau que pateixen lesions de llarga durada

Es diu Mario Roque té 29 anys i entra a l'auditori de la Ciutat Esportiva Dani Jarque amb un somriure enorme. Maniobra amb agilitat la cadira de rodes que l'acompanya des de fa uns anys i comença una xerrada amb la qual aconsegueix el silenci absolut i l'atenció permanent de tota sala. Per a Mario és un relat més dels molts que ja porta per transmetre la seva experiència en un passat futbolístic marcat per les lesions i un accident de trànsit que ho va truncar tot. Per als oients, nois i noies del futbol base de l'Espanyol que estan passant per les diferents etapes d'una lesió de llarga durada, és un relat de superació constant. I només així poden saber que Mario Roque era un jove davanter de 1.90, físicament molt potent, amb un futur notable, a qui les lesions de genoll -“vaig tenir fins a cinc operacions, per diferents problemes”- no el van intimidar mai. Al contrari: el van obligar a esforçar-se dia a dia per tornar a competir i seguir lligat al futbol, un esport en què podria haver estat un notable professional.

Explica com va anar superant totes les etapes traumàtiques que té una lesió important, com la constància “i no rendir-se mai” van ser el seu ancoratge per no llençar la tovallola ni en els moments més durs. Com, després de cada lesió, hi va haver una etapa de recuperació en què va tornar a gaudir, en diferents equips, de noves oportunitats fins que arribava un altre revés i un altre pas pel quiròfan. Fins a cinc vegades. Però el seu esforç es veia premiat, una altra vegada, amb noves oportunitats. Així fins que un cotxe el va atropellar mentre es desplaçava amb moto.

Assegura que, durant els primers dies, malgrat la gravetat de l'accident, “tenia la mateixa sensació a l'hospital que a qualsevol de les operacions de genoll que havia tingut”. Només la cruel realitat de comprovar que patia una greu lesió medul·lar i que, des d'aleshores, la vida es reduiria a la mobilitat d'una cadira de rodes, el va deixar especialment tocat. Però una vegada més, passada la fase de por i de frustració, es va mostrar com a exemple de superació, de perseverança, de viure el dia a dia. “Córrer és tornar a caure. El més important és no tenir pressa”, explica.

Avui la seva rutina diària passa per oferir xerrades amb la seva experiència i entrenar i competir en tennis en cadira de rodes (va començar fa tres anys sense haver agafat mai una raqueta i ja és al top 5 d'Espanya). Al cap ja té instal·lada la idea de participar en properes edicions dels Jocs Paralímpics. A París 24 no arriba, reconeix amb un somriure, però també amb una confiança aclaparadora pensant en el futur. De nou el seu xip esportiu pren la paraula per assegurar que “t'has d'enfocar a recuperar les ganes de tornar a competir”, cosa que, veient com somriu i s'expressa, mai no ha perdut. “És un regal escoltar-te”, conclou Fran Garagarza, director esportiu, per agrair-li el temps que ha dedicat als nois i noies del futbol base blanc-i-blau i oferir-los una nova mirada carregada d'entusiasme per afrontar les lesions respectives.