Tornar

Dol a l'Espanyol

Ens ha deixat Maria Bosch, ex secretària del club durant més de quatre dècades

L'Espanyol està de dol. Maria Bosch Martínez, que va ser durant dècades secretària de direcció, de presidència, responsable de protocol i administrativa del conjunt català des de mitjans dels 60 fins a la seva jubilació a l'estiu del 2005, ens ha deixat en les últimes hores.

Maria, filla del mític Tin Bosch, històric jugador i entrenador de l'Espanyol, ens deixa amb una muntanya d'anècdotes i un milió d'emocions sempre vinculades a la seva gran passió com a sòcia, accionista i seguidora blanc-i-blava.

Maria, la tercera de les tres filles de Tin Bosch, va néixer a Sarrià, al 'Xalet' que ocupava el Gol Sud del vell estadi, que feia les vegades d'habitatge familiar i de residència de futbolistes. Recordava sempre que la gespa del mític estadi era el seu jardí i el pati dels seus jocs i que els jugadors que convivien amb la seva família s'anaven convertint en familiars amb els que sempre va mantenir vincles d'amistat, fins i tot molts anys després de deixar el conjunt blanc-i-blau.

Nascuda al juny de 1935, Maria va començar a col·laborar esporàdicament amb l'Espanyol, mentre estudiava, en tasques administratives en 1953, encara que fins una dècada després no va entrar a formar part de la plantilla d'empleats fins que es va jubilar el 30 de juny del 2005.

Va treballar ininterrompudament amb tots els càrrecs directius de l'entitat durant aquests 42 anys sota els mandats dels presidents José Fusté, Juan Vila Reyes, Manuel Meler, Antoni Baró, Juli Pardo, Francisco Perelló i Daniel Sánchez Llibre.

Al costat de Fernando Molinos, llavors director general del club, va protagonitzar una imatge històrica (i, possiblement, la que menys li agradava recordar) al ser les dues últimes persones que van abandonar les dependències de Sarrià hores abans de la seva demolició en 1997.

Divertida, alegre, riallera, Maria representava una cara amable i absolutament professional i ordenada, encara que això no li impedia treure el seu particular geni i brusquedat davant totes aquelles situacions que li semblessin injustes, independentment del seu interlocutor. Passional fins al final, Maria va rebre l'homenatge dels que van ser els seus companys en la seva jubilació, tot i que, amb el trasllat al nou estadi de Cornellà-El Prat, mai va perdre l'oportunitat de visitar els seus companys de forma esporàdica i, fins i tot, durant anys, va mantenir un petit racó en un despatx en el qual seguia acumulant records de tota una vida.

Maria ens ha deixat i els que vam tenir la sort de compartir amb ella anys de convivència no oblidarem el seu riure contagiós i incontenible o les bronques (enèrgiques però sempre amables) amb les que ens renyava per les nostres accions. Si el seu pare va ser l'autor del gol de la victòria a la primera Copa del Rei aconseguida per l'Espanyol, ella sempre recordarà amb afecte les dues últimes, les de València i Madrid. I nosaltres seguirem sota l'empara de qui va ser una de les persones que més influència, saviesa i afecte ens ha donat sota l'aixopluc i la passió per uns mateixos sentiments.

A partir de les 14.00h d'aquest dimarts, 17 de gener, s'instal·larà la Capella Ardent al Tanatori de Sáncho d'Ávila (Barcelona) i l'últim adéu tindrà lloc al mateix tanatori dimecres a les 12.00 hores.

DEP, Maria.

In Memoriam