Tornar
10 anys sense tu. 10 anys amb tu
Què? Com? ¿Segur?
No, no, no ... No pot ser.
La notícia va anar corrent com la pólvora davant la incredulitat general. Tothom cridava a tothom. Tothom buscava contestacions que no existien. Tothom s’afligia en saber-ho.
Però què ha passat? Com ha estat? Així, de cop?
No hi havia resposta. Només un silenci que es trencava amb les llàgrimes i la pena de cadascun dels que rebien la trista i dolorosa notícia de la teva inesperada mort. La incertesa es va tornar molt aviat certesa i un nus a la gola es va apoderar d'aquella nit d'agost, tant a Coverciano, aquella desconeguda ciutat italiana que quedarà en la memòria col·lectiva blanc-i-blava, com a Barcelona. Negra i desconsolada nit.
La reacció va ser fulgurant i espontània. Dolorosa i sentida. Emocionada i angoixada. I així segueix. Cada minut 21, cada vegada que apareix el teu record, cada vegada que surt el teu nom. És més: segur que tots els socis i seguidors de l'Espanyol recordaran perfectament on eren, què feien en aquell moment i com van rebre tan trista notícia. Per això aquesta pèrdua s'ha fet tan personal, tan propera, tan íntima.
No pot ser. No, no és possible ...
... Però si. Malauradament el pas dels minuts i les hores et tornava una sacsejada de realitat. Sí, Dani Jarque, el flamant capità, l'exemple per a totes les generacions futures, ens va deixar tan sobtadament com orfe es va quedar el nostre ànim.
Ja han passat 10 anys. Es diu aviat.
10 anys sense tu.
10 anys amb tu, cada dia, a cada minut i en cada record. Avui, també.