Tornar
“Només hi ha dos porters: Zamora a la terra i Sant Pere al cel”
Molt abans de fer els 18 anys, quan el futbol començava a implantar-se socialment, Ricardo Zamora (Barcelona, 1901-1978) ja havia rebut tot un ventall d’elogis per les seves sorprenents actuacions amb l'Espanyol.
El mite, la increïble història -incloent-hi l'extraesportiva- de l'extraordinari meta blanc-i-blau, va créixer a les pàgines dels diaris de l'època, es va perpetuar a la memòria de tots els que el van veure jugar i es va transmetre com un llegat generacional amb el pas dels anys.
Ricardo Zamora va ser, indubtablement, el primer futbolista mediàtic i ‘glamurós’. La seva fama va superar fronteres i va enamorar milions d'aficionats, a Europa i a Amèrica del Sud. Va signar el primer traspàs galàctic del futbol espanyol i va sumar títols, glòria i prestigi a una increïble carrera esportiva que es va fonamentar en canviar els estudis de medicina pel futbol. A partir d’aquí va començar la llegenda.
Es va convertir en ídol de masses, va aconseguir una medalla de plata als Jocs Olímpics d'Anvers amb només 19 anys, va ser elegit el millor porter del torneig i es va fer popular una mena de comentari quotidià que reivindicava que “només hi ha dos porters: Zamora a la terra i Sant Pere al cel”. Al llarg dels anys va seguir sumant reconeixements incloent els expressius italians, els puristes futbolístics del moment, que el van enaltir com només ells saben fer amb el sobrenom de 'Il Divino'. Va convertir el seu casament en un esdeveniment mediàtic a gran escala. Va participar en infinitat de campanyes publicitàries de diferents marques, des de moda masculina fins a la Coca-Cola. Va protagonitzar un parell de pel·lícules, va escriure columnes d'opinió en un diari madrileny i es va haver d'exiliar a França en plena Guerra Civil. Això dóna per a una altra història increïble.
En aquells anys convulsos i de peripècies diverses, tots dos bàndols donen com a verídiques les notícies que diferents mitjans, a Espanya i a Europa, publiquen sobre la seva mort. Se li fan misses i algunes cròniques fins i tot apunten que la FIFA li va dedicar un minut de silenci pòstum el 1937. Però no: Zamora va desembarcar a Marsella, aquell 1937, i poc després va donar per finalitzada la seva carrera esportiva al Niça. El 1939, a punt d'acabar la guerra espanyola, va tornar a Madrid per començar una nova etapa professional, ara com a entrenador d'èxit en un bon nombre d'equips de la Lliga i esdevenir efímer seleccionador espanyol.
Ídol, referent, protagonista absolut dels inicis del futbol espanyol fa més d'un segle, Ricardo Zamora va protagonitzar una vida de pel·lícula plena d'anècdotes i de reconeixements. A la memòria col·lectiva perdura que inventés la 'Zamorana' un inversemblant rebuig amb el colze o que, amb el seu nom, es premii any a any el porter menys golejat.
La seva mort, el setembre del 1978, va causar una enorme commoció i va servir per a un reconeixement pòstum, l'homenatge i el comiat dels ciutadans que van visitar la seva capella ardent instal·lada a l'antic Estadi de Sarrià, on es va retirar definitivament del primer focus futbolístic, i que es va convertir pràcticament en casa seva, el seu refugi i la seva oficina durant anys.
Ricardo Zamora és història i és record. Un record que encara perdura perquè on abans hi va haver fama i glòria ara perviu la llegenda.
RICARDO ZAMORA MARTÍNEZ
(Barcelona, 21.01.1901/Barcelona, 08.09.1978)