Tornar
‘Nandico’ Molinos, la llegenda
“Vinga… 2.000 pessetes. A sobre de la taula, que les vull veure”, et deixava anar amb un somriure entremaliat, sabent-se jutge i botxí d'una norma que ell havia imposat i que tots els executius de l'Espanyol havien acceptat. El motiu? Multa de pagament immediat per arribar tard -encara que només fos un minut- a les reunions que ell coordinava com a director general del club, primer a Sarrià, i després, a l'Estadi Olímpic.
Implacable, però dolç en les formes, així era el Fernando Molinos, advocat i alt càrrec executiu blanc-i-blau, un professional va repartir el seu prestigi laboral entre l'Espanyol i el món de la banca. També va ser així al camp. Titular indiscutible amb tots els entrenadors que va tenir, disciplinat, observador, intuïtiu, decidit, exigent i dialogant. També dialogant, faltaria més, per a sobreviure en aquella competitivitat dels 70 i els 80.
De Fernando Molinos, futbolista, els pericos acèrrims coneixen tots els detalls de la seva biografia. Fins i tot que el ‘maño’ Molinos en realitat va néixer a Sòria. O que va disputar un total de 319 partits oficials amb l’Espanyol. O que aquesta marca el col·loca, al rànquing blanc-i-blau, com el sisè futbolista en partits jugats. Segurament també saben que en aquelles onze temporades només va marcar un gol i encara avui es dubta de si va ser seu o s'ha d'atribuir a Pavón, que va acabar empenyent la pilota després que rebotés als dos pals. Expliquen els més propers que Rafa Marañón va anar corrent a l'àrbitre per demanar-li que el gol l'anotés “a Molinos, home, que no ha fet un gol a la seva vida”. Per si de cas. També haurien de saber els acèrrims que, malgrat la seva fama de jugador immisericordiós amb el rival, només va veure 38 grogues (la qual cosa fa una mitja d’una cartolina gairebé cada vuit partits i mig) i cap vermella: CAP. Una dada que testifica que mai no va ser dur ni violent. Precisament sobre aquest capítol hi ha anècdotes sense fi. Per exemple: diuen els jugadors de l'època que quan Molinos fitxa per l'Espanyol, Santamaría el cita al seu despatx i també demana a Dani Solsona que entri. “Dani aquí tens el Fernando, així que ja no t'hauràs de preocupar més dels seus marcatges”, els comenta jocós.
Tot i això, tothom recorda perfectament que va ser capaç “d’assecar” futbolísticament Cruyff o Maradona, amb els quals, paradoxalment, va mantenir sempre una sana amistat. Encara més: entre els veterans de l'Espanyol s'explica que, quan coincidien fora del camp, Johan simulava ajupir-se o amagar-se de Molinos abans de fondre's en una abraçada, entre les rialles dels presents. Amb Maradona, jugador en actiu del Barcelona de l’època, va anar un pas més enllà. El va convèncer perquè participés amb tota la plantilla de l'Espanyol en la representació de 'La venganza de Don Mendo' amb fins benèfics. El 'Pelusa' va ser un més de l'elenc d'actors com N'Kono, Molinos o 'Tintín Márquez'… Les coses del futbol d'abans.
De 'Nandico' -com sempre l'ha anomenat afectuosament Dani Sánchez Llibre- també se n'explica que és fill d'un cronista esportiu i que va créixer amb un germà entrenador i un altre, també futbolista, però de menor recorregut professional. Total: sempre hi va haver una pilota a casa seva i llibres de text que el van convertir en un estudiant perseverant, culte i de bones notes.
Per l'Espanyol va passar com a futbolista, com a director general, com a vicepresident i com a conseller. Va complir una sòlida i brillant carrera professional a la gespa i als despatxos on, a més, va mantenir oberta sempre la seva porta per a qualsevol consulta, consell o consideració que algú pogués tenir. Aquesta faceta tan humana és probablement la menys coneguda, però la més agraïda, aplaudida i reconeguda per tots els amics de Nando o ‘Nandico’ Molinos, autèntica llegenda blanc-i-blava.